dimarts, 23 setembre de 2014

La Matagalls Montserrat pel Bertí, ahir i avui

Els Cingles de Bertí són uns dels accidents geogràfics pels que s'ha de transitar per completar la popular travessa Matagalls-Montserrat. Bona part dels participants no poden gaudir d'ells, ja que pels horaris habituals de pas, per ells s'hi sol passar al capvespre o a les primeres hores de la nit. Aquesta popular travessa l'organitza des de 1972 i anualment des del 1989 el Centre Excursionista de Gràcia.

En un article del butlletí del Grup Excursionista Joventut Catalana, el número 22, corresponent al mesos de maig i juny de 1929, Mossèn Jaume Oliveras i Brossa (la Garriga, 1877 - Barcelona, 6 de setembre de 1957), un dels pioners del muntanyisme i l'excursionisme a Catalunya, va explicar com un "record de joventut" una travessa que va fer un dia amb un company, de Matagalls a Montserrat en 24 hores. Mossèn Oliveras va ser rector de la parròquia de Santa Teresa de Lisieux des de l'any 1931 fins al seu traspàs, i durant aquest mateix període de temps va ser soci del Centre Excursionista de Gràcia.

En l'article anteriorment introduït, Mossèn Oliveras va explicar que "anar a Montserrat a peu no és pas res de l'altre món, però anar-hi des del Montseny i en un sol dia ja és un record que no sé si el jovent d'avui seria prou fort per a batre. El 14 d'agost farà 25 anys. A les 8 del vespre arribàvem a la Creu de Matagalls i prop mateix del cim trobàvem la tenda parada per passar la nit entaforant-nos dintre d'una migrada brolla de faig.". A les dues de la matinada van "prendre comiat" de la Creu de Matagalls per dirigir-se a Montserrat.

Pel que respecta a l'abast del bloc, Mossèn Oliveras era sabedor de de la coneixença popular que afirmava existir una connexió subterrània entre Aiguafreda i Bigues: "Del caire de la Calma hom s'estimba en mitja horeta al fons de I'Avencó, deixa enrera el molí, els pous del gel i el forat de Bigues i a les set ja es troba assegut a taula, al caseriu de l'Abella prenent amb gran delit l'esmorzar encarregat el dia abans per a aquella hora en punt".

Va travessar el Bertí pel seu sector septentrional, per la zona del Pla de la Garga i Sant Quirze Safaja. Després d'esmorzar a l'Abella, descriu la cinglera i n'explica l'ascens a la vegada: "Mitja horeta i ja estem pujant cap als cingles de Bertí. Aquells cingles són un conglomerat de fòssils que tempten les nostres afeccions geològiques, però no hi ha temps per perdre, i sols fem els honors d'una parada a la Font d'en Tres Quarts, que es troba prop del cim del grau i ens ofereix, de franc, un bon refresc que acceptem ben agraïts". Val a dir que fa uns anys, bastants, vaig resseguir el traçat actual de la Matagalls - Montserrat, i vaig comprovar amb decepció que no passava per aquesta font, sinó que vaig pujar als Cingles pel grau del Sunyer, una mica més al nord.

"Com una exhalació travessem el Pla de la Garga sense camí ni carrera. Als pagesos que hi treballen suspenen la feina i apuntalats en l'aixada ens miren estranyats, les dones surten per les portes i finestres d'aquells caserius i es criden l'una a l'altra convidant-se a contemplar el misteriós espectacle de dos capellans que anaven mig volant per aquella plana com si el diable se'ls emportés. No ens podíem entretenir a explicar-los que volíem anar del Montseny a Montserrat en una jornada!" Deixant de banda el fet de treballar el camp, cada cop més difícil de veure, segurament la mateixa estampa descrita provocaria avui en dia les mateixes reaccions a la gent del lloc si no fos perquè s'ha convertit en una travessa molt popular.

La ruta que va recórrer mossèn Oliveras difereix força de l'actual que se celebra anualment. Avui en dia, creua la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines (C-1413b) pel collet del Taló, al costat de la Creu del Pou, passat el quilòmetre 11 de la carretera i continua per l'altra banda, enfilada pels turons del Fabregar, el grau de la Font i el Collet del Marsó, una important cruïlla de camins. Mossèn Oliveras va "saltar" a la carretera "sobre el quilòmetre 10", és a dir, pel Mas Blanc, un dels llocs on Màrius Torres va fer-hi estades durant la seva trista malaltia uns anys després d'aquesta aventura. La ruta actual transcorre per dalt les muntanyes, però mossèn Oliveras va seguir la carretera. "Vuit, setze, vint-i-quatre minuts i ja som al quilòmetre 7", a l'alçada de Can Sans, "on hi ha una drecera que, guanyant un quart, porta a la mateixa carretera prop del pont de la riera de Sant Miquel del Fai, sota el poblet de Sant Quirze Safaja, que es destaca riera amunt assentat al cim d'un turonet de roca". En aquelles èpoques no existia el Sanatori de Puigdolena ni, per tant, la moderna pista que a ell hi mena. Per tant, es pot dir que en tot aquest tram, o gairebé tot, l'actual Matagalls - Montserrat no coincideix en el seu traçat amb la que va planejar Mossèn Oliveras, i el recorregut actual es situa al nord del genuí.

Més o menys prop del pont de les Ferreries, a la cruïlla de la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines amb la de Sant Quirze Safaja, l'actual Matagalls - Montserrat tornaria a coincidir amb la ruta que feren originalment. Passat el Tenes, ("En aquella riera ens alleugerim prenent un bany de peus"), en el veïnat deles Ferreries "emprenem un camí a la dreta sota la paraula d'uns pagesos que ens diuen que seguint aquell camí torrent amunt trobarem tot seguit la carretera de Sant Feliu a Moià prop del Coll de Poses. No ens han pas enganyat, perquè ben aviat arribem a l'Hostal del Coll de Poses, on contractem un jove que ens acompanya fins a Gallifa per una drecera esquerpa que hi porta en tres quarts". En aquest punt finalitza el sector del Bertí.

A les tres de la tarda estaven dinant a Sant Llorenç Savall, i pràcticament contra el rellotge assoliren l'objectiu. "Sortírem de la Bauma agafant la via del tren", l'antic cremallera, "i com dues màquines pujàrem cap al monestir sens donar-nos consciència d'on érem, ni de què fèiem, ni de res. Semblava que la força de la inèrcia ens fes caminar, i així devien ser les dues de la matinada quan arribàrem dalt, suats, plens de pols i carregats de son, i ens deixarem caure sense esma sota les alzines de la font fins que ens despertà el brogit de la gent matinera i anàrem tot seguit a donar les gràcies a la nostra Patrona d'haver-nos permès realitzar una gesta tan absurda com la d'anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada".

Anualment, i des de Collformic, el tercer cap de setmana de setembre una bona colla de participants intenten emular la gesta de Mossèn Oliveras i el seu misteriós acompanyant, ja que sempre parla en plural.

Per veure el text de mossèn Oliveras podeu seguir aquest enllaç.

dilluns, 11 agost de 2014

La vegetació a les planes

La vegetació a les planes, si l'home no hi hagués intervingut, com és d'esperar, seria típicament mediterrània, és a dir, dominarien les alzines (Quercus ilex), arbre perennifoli de fulls petites i coriàcies capaç de resistir els períodes secs estivals i les baixes temperatures hivernals, i el roure martinenc (Quercus pubescens), als llocs més frescals.

Si l'alzinar és dens, ens trobem amb un bosc espès, amb abundància d'arbusts i lianes, especialment el marfull (Viburnum tinus), el galzeran (Rusus aculeatus), l'herba remuguera (Rubia peregrina), el lligabosc (Lonicera implexa), l'esparraguera (Asparagus acutifolius) i l'arítjol (Smilax aspera). En canvi, si l'alzinar és, més aviat, esclarissat, i ens trobem que predominen les plantes heliòfiles o amants del sol, com són l'arboç (Arbutus unedo), el bruc (Erica arborea), la mata (Pistacia lentiscus) o el matapoll (Daphne gnidium).

Sobre terrents calcaris o sòls no àcids rics en nutrients, el pi bord (Pinus halepensis) ha substituit les alzines, mentre que el pi pinyer (Pinus pinea) ho ha fet sobre saulons. També sobre saulons hi podem trobar exemplars d'estepa borrera (Cistus salviifolius), que té les fulles molt rugoses i les flors blanques, l'estepa negra (Cistus monspeliensis), de fulles fosques i enganxoses, l'estepa blanca (Cistus albidus), on les fulles blanques són força peludes i les flors són rosades, el bruc boal (Erica arborea), la punxant argelaga negra (Calicotome spinosa), els caps d'ase (Lavandula stoechas), i a llocs més oberts s'hi troba, també, ginesta (Spatium junceum). En aquestes àrees, la brolla porta el bruc d'hivern (Erica multiflora), amb ramellets d'un rosa pàl.lid, l'argelaga (Ulex parviflorus), la farigola (Thymus vulgaris), i, en algunes obagues, la jonça (Aphyllantes monspeliensis), que és aprofitada per la pastura dels ramats.

A la Baga de Valldeneu hi ha força exemplars de moixera (Sorbus aria), un arbre autòcton, caducifoli, submediterrani, de tendència eurosiberiana, propi de la muntanya mitjana i de les rouredes i de les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), on hi creix dispersament.

dijous, 7 agost de 2014

El Moianès serà a la primavera una comarca

La creació del Moianès com a comarca és una vella reivindicació de deu pobles que ara mateix pertanyen a les comarques del Bages (Moià, Monistrol de Calders, Calders, Santa Maria d'Oló i l'Estany), el Vallès Oriental (Castellterçol, Granera, Castellcir i Sant Quirze Safaja, a qui pertanyen bona part dels Cingles de Bertí) i Osona (Collsuspina). La Generalitat ha confirmat que hi haurà nova comarca el 2015, amb les pròximes eleccions municipals. La Conselleria de Governació proposa que s'aprovi en un referèndum, perquè sigui un exemple de cara a la nova llei de consultes que es preveu aprovar al setembre. Tot i això, si no es pot fer la consulta, garanteix que el Moianès serà una realitat.

Els deu ajuntaments que s'integraran a la nova comarca fa quatre anys que treballen per culminar el procés per unir-se. A la comarca hi ha la inquietud que un referèndum només serviria per endarrerir tot el procés. "No ens sembla correcte que un expedient que ja està tancat ara s'hagi d'obrir per posar-hi un altre condicionant", ha afirmat Dionís Guiteras, alcalde de Moià. "No és que ens faci por donar veu al poble i la democràcia", però una consulta "el que fa és alentir i fins i tot frustrar un expedient que ja està resolt".

La vicepresidenta de govern, Joana Ortega, té previst visitar la zona al setembre per explicar la seva proposta als alcaldes implicats. Perquè el referèndum es dugui a terme, ha de comptar amb el consens dels deu ajuntaments implicats que, de moment, demanen que els tràmits no s'endarrereixin més.

Font: 324.cat.

dilluns, 14 juliol de 2014

La gran densitat d’arbres dificulta la creació de boscos madurs als Cingles

La majoria de boscos dels cingles de Bertí cremats en l'incendi forestal de la primera setmana de juliol de 1994 –ara fa tot just 20 anys– presenten una densitat d'arbres molt elevada que dificulta la creació de boscos madurs i augmenta el risc de patir un altre gran incendi.

Així ho constaten els experts consultats per EL 9 NOU, que al mateix temps reclamen la necessitat de fer aclarides a les zones on hi ha densitats més elevades d'arbres. Això facilitaria un creixement més ràpid de pins o alzines i permetria posar la primera pedra per fer una gestió forestal rendible econòmicament en un futur. “La regeneració ha anat força bé però no s'ha fet cap mena de treball silvícola i hi convindria”, constata Enric Mayà, cap dels Agents Rurals al Vallès Oriental.

Per Andreu Salvat, biòleg, “l'evolució dels boscos ha estat positiva i la recuperació de la coberta vegetal és gairebé total. En l'aspecte paisatgístic, també s'ha de valorar de forma positiva la situació actual”. “La regeneració ha estat natural”, comenta Salvat. Alzines, roures i bona part dels arbustos mediterranis van rebrotar de les soques calcinades. “Els pins i algunes mates com el romaní i les estepes van germinar de llavor. En aquest cas, la regeneració ha estat per clapes”. “La recuperació –afegeix– ha estat menor als indrets de fort pendent que es van erosionar poc o molt. De totes maneres, l'existència de zones amb poca coberta vegetal, sempre que tingui una presència minoritària, és molt interessant des del punt de vista de la biodiversitat”.

Per la seva banda, Jordi Puig, doctor en Ciències Ambientals, apunta que “la situació després de 20 anys és dolenta. Tenim unes bosquines molt denses i sense una estructura forestal”, diu Puig, que alerta de la substitució dels boscos més propis de zones de l'interior de Catalunya que hi havia abans del foc per “unes bosquines mediterrànies”, més pròpies de zones properes al mar, que hi ha ara. És una mostra que evidencia el canvi climàtic, exposa.

No fer aclarides a les zones cremades ha limitat durant aquestes dues dècades el creixement dels arbres. “Si fa 10 anys s'hagués fet una aclarida i ara se n'hagués fet una altra els cingles tindrien una estructura forestal. Si tens 1.000 arbres que han de créixer tindràs 1.000 arbres petits. Si els redueixes, la producció de biomassa es repartirà en menys arbres i, per tant, creixeran més”, explica Puig. Per la seva banda, Enric Mayà recorda que aquests 20 anys “hi ha hagut més sequera que pluges i això també afecta molt”.

Per Puig, “amb una assecada forta i amb un incendi es pot tornar a repetir la situació de 1994 de forma fàcil”. “El creixement és bastant reduït i l'estructura de la massa és més sensible a la propagació d'un gran incendi”, constata Josep Maria Espelta, biòleg i investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). En cas d'un nou foc, però, “un fet important és que avui els pins ja fan pinyes i, per tant, la majoria d'espècies es podrien regenerar”, exposa Salvat.

Font: El 9 Nou.